I might be wrong

Em desperto cap al tard, a les 9:34, i penso: “Merda, ja se m´ha escapat l´Oriol”. Poso els peus a terra i la llum que entra per la finestra em diu que a fora els núvols tapen el sol. M´agraden els dies assoleiats, però gràcies a mi, tinc alts els nivells de serotonina. Em miro al mirall de la porta i veig que tinc les típiques bosses sota els ulls, les d´haver dormit més de 7 hores una nit d´estiu. Quins 29 anys més ben portats! Diiic!

M´agenollo per posar el cap sota l´aixeta de la banyera. Aigua freda durant 45 segons buscant vasoconstricció. No funciona: les bosses continuen al seu puestu. Em poso la samarreta blanca i les sandàlies. M´agrada vestir de blanc. Puresa virginal o magnificació de l´insolació de Chicago? A quien le importa?

Obro el firefox. La meva pàgina per defecte, www.google.com s´equivoca clarament. Els enviaré una proposta per l´any que ve.

La d´enguany:

La meva proposta per l´any que ve:

Miro l´email.

La Núria i en Joel m´envien una abraçada paquidèrmica. Us n´envío jo una de cetàcica per vosaltres. Ja m´imagino l´avió resseguint la frontera USA-Canadà. Vancouver i les balenes ens esperen al setembre. Yupi!

En Jordi que sap que sempre he estat molt reina, es fa la pitxa un lío i m´envia un “God save the Queen”. Thank you very much indeed, my dear, but you know that –just like the guy in that movie- I do not believe in any God above Madonna...

La Beti m´ha portat el regust freak del nostre petit-país amb la seva postal kukuxumushera... Gràcies, Darling.

L´estimada tu m’envia bones notícies. Somriure. Tenim pendent un te amb llet –i hores de conversa- molt d´hora al matí amb la platja de la Barceloneta de fons... O serà ara amb el passeig de la plaça major de fons?

Abro el siguiente correo en la bandeja de entrada y la risa contagiosa de Silvia me llega a través de los parágrafos. Más buenas noticias. Felicidades a Luis por la plaza. Dile que la proxima vez no se escapa. Que ya no tiene porqué tenerme miedo. Gracias Silvia. Todavía me acuerdo de la paella en el balcón de Johan Fischer Strasse y me vienen lágrimillas a los ojillos.

Carlos me conmina -levantando la nariz respingona con un deje de desprecio- a continuar tan glamouramente espléndida como siempre... Gracias, Llein, ya sabes que voy mejorando, y 29 años son muchos años de mejora.

Surto de casa... “Noche maga donde fuiste....oooohhhh, de nada sirve ir a mas velocidad!”. Starfucks i cafè amb gel (no teníem ni llet ni suc a la nevera). Factors de transcripció super-xulus, i duplicació cromosòmica uniparental al cap –acabo de tenir un dejà-vu mentre escric aquesta frase-. Passo els rulus a l´estació de metro (110th street, cathedral parkway) i en aquell precís instant, arriba el metro, que bé!!! Com reia la Beti: si és que quan l´univers vol conspirar, conspira!. M’assec i llegeixo el llibre de Didier Eribon per instruir-me sobre els hel.lenistes d´Òxford, Walt Whitman, Oscar Wilde i la batalla entre tots ells i els pseudo-psiquiàtres de finals del XIX. “Si me sueltas entre taaaantoooo vientoooo... como voy a continuar???”.

L´M66 (la meva creu) arriba puntual i no m´he d´esperar ni un minut, que bé. Clarament, més conspiració universal. La ciutat éstà força buida, i en un plis arribo a la banda est de l´illa de Manhattan. Entro a l´hospital de Nova York i com diu un cartell enorme a la façana, “amazing things are happening here”.

Si, tan amazings que vaig al lab i les meves cel.lules en obrir l’ incubador em canten la cançó del Club super3... Poso a esalfar el medi de cultiu, i mentrestant torno a obrir l’ email.

Gracias a Ramón que me tambien me canta cumpleaños feliz en su email –mi voz és mucho más melódica que la tuya, donde va a parar- y me desea que las células madre me bendigan el día. Ya lo han hecho.

En Genís des de Califòrnia també em desitja un bon aniversari. Diu que a tot el país està celebrant que fa 29 anys vaig nèixer. Em poso vermell. Gràcies Ge, ets un sol.

Mentrestant en Joel intenta trucar-me a l´skype però jo no sóc a davant de l´ordinador on el tinc instal.lat. S´ha enrecordat! Impressionant! Mentre canvio el medi, el Crístian, un dels altres dos sabadellencs del gremi a Manhattan, també em felicita. Gràcies! Pipeta a una mà i telèfon a l´altre. Potser se´m contaminaran els cultius. Nooooo! Que hi he posat antibiòtic...

Una trucada perduda de l´Oriol. Ha sortit del curs de filogènia i vol que el truqui al nostre pis de gràcia.... Pujo al despatx per trucar-lo.

To be continued...

Mentre escric la segona part del relat del dia del meu aniversari.... heu de veure el nou musical del crític de tecnologia del NY Times, David Pogue. Clicant aquí.

És un putu crack. No us he de dir que em sento mooolt identificat, ehhhh? Oriol?

Pujo a parlar amb el meu xurri: la conversa transcorre en un to d’ allò més normal. Vull dir que a partir de la segona frase veig que l´Oriol s´ha descuidat de que és el meu aniversari. Hmpfff. Però no li penso dir. Penso en el moment en què se n´adoni... Que sí, que el curs de filogènia és molt dens, sí, la seva germana està molt contenta al mig d´un poble d´Illinois, sí. La conversa es va esgotant i finalment comenta que demà és el meu aniversari. No, dic jo: és avui. Avui som 4 de juliol de 2007. Silenci a l´altra banda de la línia. Ups. Paradigmàtic: un “moment Oriol” com la copa d´un pi. De totes maneres segueixo el tractat de “respirar fons” abans de parlar. Es mig-desfà en disculpes. Diu que si fos a NYC amb mi, a part de l´emprenyada, probablement aquest moment tan seu li hagués costat un iPhone. Te tota la rao: com a nòvio, sóc implacable amb les errades... (a més d´un pèl car).

Baixo al lab una altra vegada: les cèl.lules m´esperen en col.lagenasa, totes surant. Mentre neutralitzo la proteasa, em tuca la meva germana Conchi. Trabajando? Sí, estoy trabajando. Felicidades. La meva neboda Sílvia m´explica part del seu estiu i el seu butlletí de notes.

Obro l´email mentre les cèl.lules es centrifuguen. En Dani i la Laura especulen sobre com serà el dia del meu aniversari i em recorden que tenim pendent un pelotazo de margaritas. La Barbany em canta anys i anys des de la nova feina al PCB. Gràcies Montse, un petó per tu i per les bessones (m´agrada que els facis cues rotllo Pipi Langstrumpf) . Ana, des de Heidelberg me envía un Hertzliche Glückwunsch. Me sonrojo al pensar que todavía no le he enviado la chaqueta que se olvidó en mi casa. En Joel continua trucant. A l´adreça de correu de l´IMIM, sense jo saber-ho, la Fulvia, la Maria Rubio i l´AnaMari m´envien un correu. Gràcies.

Estrès. He d´acabar de fer els cossos embrionaris i he de sortir per comprar begudes que anem tots a casa de la Pola (Carolina) a veure els focs. Trucades mentre treballo a la campana: el telèfon recolzat a l´espatlla. El meu pare, tot feliç em felicita. I vinga a centrifugar cèl.lules. Tesi desde Granada me relata sus aventuras y desventuras vacacionales. Vuelve ya! Mujer!. Acabo i deixo tot sense recollir. Marxo pitant.

El ticket on he signat conforme estic d´acord amb que em cobrin x dòlars del meu compte –el que valen els smirnoff ice que he comprat per la fiestuqui- es cola per la cinta transportadora de la caixa on soc. La caixera és tonta. Mentre la superintendent li fot la bulla jo me´n vaig sense mirar enrera.

Viatge interminable -com aquesta crònica, coño- en l´M15. De la 68 a la 23, la segona avinguda està col.lapsada perquè tothom baixa a vuere els focs. Em trobo amb la Pola, la Laura, la Lara, en Jordi, en Pep, en Xavi, en Crístian, la Cristina, en Miquel i en Jon. Som els escollits per poder veure els focs artificials des d´un lloc privilegiat

Plou just abans dels focs. No gaire, però plou. En Miquel ens ensenya el seu nou iPhone. Me´n recordo de l´Oriol i somric. Els collons en cauen a terra: l´iphone m´encanta. Jo en vull un. Els focs comencen: estan sobre tres vaixells a l´East River. Són xulus, però el Crístian i jo coincidim en que no són res que no haguem vist al Parc Catalunya. Després de 10 minuts de focs artificials: me aburro.

En Miquel, la Cristina i jo pujem a ca la Pola. Els altres venen darrera. Fem un pica-pica, xerrem i ens bebem els smirnoff i les cerveses.

Pastís d´aniversari: em ve al cap una il.lusió d´aquelles de quan era petit. Gràcies nens...M´agraden les sorpreses (bones) i feia molt de temps que no en tenia una (rotllo aniversari...). De petit, no em feien regals sorpresa. Feia ANYS que no bufava unes espelmes. N´hi ha 23...

Fotos cortesia de la Cristina, en Miquel i en Jordi:

Cliqueu a sobre:

I les meves nenes m´acomiaden així...

Com diria en Joel, parafrasejant al gran Homer: "me aburro!". Sóc a Newark esperant l'avió que em porti a Barcelona (CO120 EWR-BCN). Arribada a Barcelona dimecres 18 de juliol de 2007 a les 9.15 (aniversari de la meva neboda Sílvia).

Doncs sí. En Dani i la Virginia es casen dissabte a Sabadell, en el que és un clàssic dels casaments a l´única i veritable capital del Vallès Occidental: cerimònia a la Salut i banquet a Can Font. Casi m´ho perdo, perquè el meu dèficit públic és alarmant, però m´hi volien tant sí com sí! Així que en Dani i la Virginia m´han pagat la meitat del bitllet d´avió -que ara està pels núvols, i mai més ben dit-, tot i les despeses d´un casament... Eh que són macos?

Què més us explico? Va! coses que han passat úlitmament: La Laura és a Santiago i la trobem a faltar. D´altra banda la Tesi va tornar la setmana passada després de les vacances a Granada i tot i els seus problemes gastrointestinals, continua tan estupenda com sempre (a la foto de l´anterior entrada me remito). Que la Carolina tot està en un punt d´inflexió vital, i que nosaltres estem aquí per ajudra-la... va, què més? Ah! per aquells que no ho sabieu encara, en Ramon Aragüés ja és el Dr. Ramón Aragüés. La meva neboda Cristina va ser a Nova York el cap de setmana i que no vam poder veure l´estàtua de la llibertat perquè la cua era de dues hores, però per compensar vam anara a dinar al Hard Rock Cafe de Times Square (s´havia emperrat una mica en anar-hi) I després de deixar-la a l´estació d´autobusos amb en Crístian i la Tesi vam anar a veure Ocean's thirteen, i tot i que no vam entendre els detalls del que dèien en George i en Brad, no va fer falta. Amb veure´ls ja en vam tenir prou. Comentàvem que el noi que va a la fàbrica de Mèxic, també està molt requetebé, però que no sabem qui és.... I l´Oriol vindrà a Nova York dissabte 28 i s´hi quedarà dos mesos...

Volen que vagi al mostrador a ensenyar el passaport. Hmpff...

Doncs sí, nens i nenes: torno a ser a NYC. Hi ha mogollón de novetats a una i altra banda de l´atlàntic... ja us les explicaré. Però us volia ensenyar el ram que en Dani i la Virginia ens van donar a l´Oriol i a mi (ejem...). I és que després de comprovar que anavem un pèl més "extremats" -nos llamaban los discretos- que tota la resta d´assistents al casament, la nostra consigna era la discreció. Tot i això, entre el ram i la nostra demostració d´habilitats a l´hora de ballar, no va ser possible i vam assumir el nostre glamour amb resignació i molta dignitat.

Divendres, 27 de juliol, 12:05 p.m., menjador de personal en la unitat d’embriologia d'una universitat de la ciutat de Nova York, USA.

J, el nostre embriòleg barbut preferit, l´etern aspirant a doctor en Ciències de la Salut i de la Vida, natural de Sabadell, entra al menjador per beure un got d´aigua. M, la tècnic de laboratori -àlies wareava- està llegint el diari, tot esperant que arribi el dinar que ha demanat.

J porta el "pijama" blanc de l´hospital i unes crocs verd-llima que fan furor a tota la unitat d´embriologia. M mira a J de dalt a baix mentre aquest veu el got d´aigua i li diu

- Oiga, y si a usté le gusta tanto el color verde, porqué no se pone unas lenses -lentilles- en los ojos de color verde? Así, morenazo como es usted le irían bien, además le conjuntarían con las sandalias...

Silenci al menjador.

She's back.