I might be wrong

Quan camino pel passadís on hi ha les oficines del nostre grup, moltes vegades sento a la Naomi pixant-se de riure. Sola. Un dia li vaig preguntar què feia.

Em va dir que mirara una web on s´hi podien llegir coses que la gent sent als carrers de Nova York i que després penjen per compartir-ho amb tothom: Overheard in New York. Una mostra:

Hell Is Other People with No Style

Jesus-freak: ... And let it be known that if you disobey the holy book and God's laws, you are eternally damned.
Queer: So, what happens to me if I'm gay?
Jesus-freak: You're going to Hell in a hand basket!
Queer: Well, that hand basket better be fucking Prada, bitch!

--42nd St station

-¿De manera que soy malo?
-Es malo y tontísimo.

No puc deixar de veure les ratxes de sol que travessen blaus marins, ni de lamentar-me a la meva mare que m´ha entrat un fil de coco dins un ull. Ni d´odiar a los topos y los lirones de Cortázar.
Hi ha un loop al meu ipod: Antònia Font.

Com ja sabeu, jo no crec en Déu, però si que crec en les cèl.lules mares embrionàries (i en algunes adultes també). I que consti que no ho dic perque m´hi vagi el pa i la tesi "en ello".

Comencem pel principi: quan l´espermatozoide fecunda l´òvul, tenim un embrió d´una cèl.lula que es divideix fins que després de 9 mesos a l´úter matern, neix un nadó. És clar, tot el procés d´obtenir centenars de teixits molt diferents a partir d´una cèl.lula és super-complex... Doncs les cèl.lules mare embrionàries, són unes cèl.lules que s´extreuen dels embrions en el seu dia 7 de desenvolupament, i que tenen intacta aquesta capacitat de convertir-se en qualsevol teixit. Nosaltres el que fem és que les treiem de l´embrió (que mor en el procés) i les posem en una placa de plàstic i intentem mantenir-les en aquest estat indefinidament.

Tota aquesta parrafada ve perquè us volia explicar que l‘últim número de la revista científica Nature és històric. Sí, ja sé que no esteu acostumats a que us parli de ciència, però crec que l´ocasió s´ho mereix...

Bàsicament, hi surten publicats dos mètodes "nous" per obtenir cèl.lules màre clòniques, és a dir, que puguin ser inmunològicament compatibles amb un pacient donat el cas de que les necessiti per una futura teràpia que encara no existeix. Però bé, aquest és el primer pas... I les dues maneres de obtenir cèl.lules mare clòniques són:

1) Clonant com s´ha clonat tota la vida del món: és a dir, transferint un nucli d´una cèl.lula adulta i diferenciada al citoplasma d´una cèl.lula en un estadi de desenvolupament molt primerenc.

Fins ara, tothom havia fet servir el òvuls no fecundats com a cèl.lula receptora, que després de treure´ls-hi el seu nucli, i transplantar-los-hi el nucli de la cèl.lula adulta, eren "electrocutats", com Frankenstein, per que comencessin a dividir-se. Tot plegat funciona amb una eficiència molt baixa. A dia d´avui s´havia conseguit amb moltes espècies excepte en humà. I clar, el problema de la clonació era que no hi ha prous oòcits humans donats per recerca.

Doncs al Nature d´aquesta setmana, Kevin Eggan, un paio d'uns 34 anys que treballa a Harvard va publicar la manera "alternativa" de clonar: en lloc de fer servir òvuls, fa servir embrions (zigots) o sigui òvuls que ja estàn fecundats però que no han començat a dividir-se. La clau està en treure els cromosomes en un estadi molt concret del cicle de la cèl.lula (metafase), i transplantar-los els cromosomes de la cèl.lula adulta en el mateix estadi.

Què implica això? que es podrien fer servir tots els embrions cogelats a les clíniques de reproducció assistida i que no tenen projecte parental (els seus pares ja tenen els fills que volien i no en tindran més). A més, la tècnica també funciona fent servir els embrions que s´han fertilitzat d´una manera anormal perquè a l'òvul han entrat 2 espermatozoides (aquests embrions normalment són abortats en uns pocs dies després de fecundats en cas de implantar-se, i la dona ni se n´entera).

És la revolució de la clonació perquè això fa que superem la necessitat d´òvuls per poder clonar. I repeteixo: que no estem parlant de tenir nens clònics, sinó de tenir cèl.lules mares inmunològicament iguals al pacient que les necessiti.

Però al mateix temps, hi ha qui havia pensat que la millor manera de fer una cèl.lula mare inmunològicament idèntiques a les teves, és fer que les cèl.lules ja diferenciades (les que formen el teu cos) tornin enrera, és a dir, que es desdiferenciin i tornin a tenir la potencialitat de les cèl.lules mare. Aquest és el segon mètode:

2) Fer que una cèl.lula de la teva pell, es converteixi en cèl.lula mare i tingui la capacitat de generar qualsevol altre teixit del teu cos. Això ho han aconseguit fer al mateix temps i per separat uns japonesos i uns americans expressant en excés (en quantitats més grans del que seria normal) 4 gens clau a una cèl.lula de la pell de ratolí. I aquesta cèl.lula, un cop convertida en cèl.lula mare i injectada en un embrió de ratolí, s´ha pogut diferenciar en qualsevol teixit. O sigui, que tot i que orginalment era una cèl.lula de la pell, la seva descendència pot formar part del cervell, del moll de l´os, o de l´ungla del peu... Impressionant.

I és clar, els grups provida estan super emocionats amb el segon mètode, no us ho he de dir. I sincerament, a mi com deia en Mao, sigui blanc o sigui negre, el que realment és important és que el gat caci ratolins...

Res, que ja us he fotut el rotllo.

ps.: ah! Ramón! El meu meme és: no llencis un embrió que puguis fer servir per fer avançar la ciència...

El meu xurri te explicacions per tot.... l´Oriol és d’aquelles persones que quan discuteixes amb ell, sempre troba un argument per justificar la seva posició, per més inpepinable que sembli en un principi i, a més a més, te l´habilitat de que tot el discurs li quedi rodó. Així, com qui no vol la cosa. És ràpid, és llest, domina el matís i la psicologia, i a més té la llengua molt esmolada. És un challenge continu i un perill, però m´encanta!!!

Però tot i els seus dríblings dialèctics, moltes vegades arribem a un ni per tu ni per mi, i ens quedem cadascun com al principi de discutir (si ell és l´Alonso, jo sóc el Hamilton! Diiic) Total, que l´altre dia, discutint d´una cosa que no ve al cas, però de la que tenim opinions diferents, as usual, en arribar a un d’aquells punts en que constatem molt civilitzadament que no ens posarem d´acord, va i em diu:

O: Saps què?

J: Què?

O: Tu i jo tenim una actitud molt diferent davant dels problemes ...

J: ja...

Parlàvem d´un problema i no ens posàvem d´acord sobre com afrontar-lo...

O: Em deixes que faci una metàfora?

J: ??? A veure què dius, que et conec!

O: Si fóssim animals, eh?,... jo seria com aquelles tortugues que es queden sota l’aigua amb la boca oberta esperant que el peix entri dins de la seva boca per menjar-se´l. I tu...

J: a veure què dius!

O: tu... tu series com una gallina, que quan veu menjar, de l’emoció es posa tota boja bategant les ales i xisclant per cridar l’atenció. I és clar, venen la resta de gallines i va i li treuen el menjar!!! Davant dels problemes, a mi, si no m’entra un peix –la solució- a la boca, no menjo, però tu, tu si creus que l´has trobat, perds el nord i amb l’escàndol que muntes, la solució.

Revelador, subtil i veterinari, com és ell...

Tot i que Schopenhauer digui que és diabòlic, ahir a la tarda vaig experimentar el sentiment de schadenfreude més intens respecte dels americans des que sóc als Estats Units. I tot pel simple fet de que al meu passaport digui que sóc ciutadà de l´Unió Europea. I és que resulta que ahir a la tarda la Laura i jo vam anar a veure la pre-estrena de Sicko, la nova pel.lícula del Michael Moore (ell també hi era).

Pels qui encara no sabeu de què va la pel.li aquesta vegada, es tracta d´un documental sobre com funciona la sanitat en aquest país. Més concretament, l´argument es centra en el paper del que aquí en diuen HMO´s (Health Maintenance Organizations), és a dir, les companyies d´ assegurances mèdiques. I és que els EUA és l´únic país industrialitzat on l´assistència sanitària és totalment privada i no hi ha cap mena de sistema nacional de salut. Bàsicament, si no tens una feina que et pagui l´assegurança mèdica, no tens dret a rebre cap mena d´assistència sanitària. Però la pel.lícula no es centra en els 60 milions d´americans que no tenen cap mena d´assegurança. En canvi, parla dels 250 que si que en tenen i n´estan patint les conseqüències. I és que quan qui decideix si et pots fer un transplantament de medul.la (amb un 45% de probabilitats d´èxit) per curar-te d´un càncer de ronyó és una companyia privada que intenta maximitzar beneficis, tens totes les de perdre... És més, quan les companyies d´assegurances un cop t´has posat malalt i han de pagar-te una operació cardíaca, contracten un detectiu privat per saber si vas oblidar-te de posar en el formulari que havies tingut una infecció de fongs als peus 2 anys abans de contractar l´assegurança el resultat és que t´has de pagar tu l´operació (200.000 dòlars) i vas a la bancarrota. Això si és que vols sobreviure, clar.

Ja sabeu que sempre he estat una mica ingenu, però després de veure una imatge així dels USA et queda claríssim que el motor d´aquest país és maximitzar el benefici econòmic. Res més. Tot transpua competitivitat, meritocràcia, individualisme. Apa, tots corrent per ser uns guanyadors. Es malaltís. I tot i que la humanitat es practica a escala personal, el que entenem com bé comú, l´humanitat en col.lectiu és un concepte que s´ha esborrat completament de l´imaginari americà.

Michael Moore, sempre serà Michael Moore. Vull dir, que les seves pel.lícules sempre tendiran a dir les coses pel boc gros i a la demagògia, però també és veritat que en aquest país els matissos no funcionen. I la pel.lícula aconsegueix transmetre un missatge molt clar: la situació és escandalosa i s’ha d´intentar canviar engrescant a la gent per participar en el que diuen que és la democràcia més gran del món. Continua somiant Michael, que mentrestant, les comanyies d´assegurances i les farmacèutiques continuaran pagant als polítics de Washington.