El meu xurri, entre moltes altres qualitats, te un gran poder de convicció. De fet, la frase que més li agrada dir quan em vol convèncer d´alguna cosa és: "no és una amenaça, és una promesa de venjaça...". I tot i el que vaig dir als comentaris de l´entrada anterior, també us he de dir que també sap dir-me coses maques. Sujuru! Així que m´he de retractar públicament .
Us ho explico. L´Oriol fa dies que escriu un article científic sobre uns peixos amb els que treballa a la Universitat de Girona. I com ha fet altres vegades, ahir em va demanar que mirés l´anglès del seu manuscrit abans d´entregar-li-ho al seu jefe. Com que anteriorment m´he descuidat de fer coses que ell em demana, em va "esperonar" a fer-ho dient-me que si no ho feia, que m´atingués a les conseqüències. I va ser aleshores que va fer servir la seva frase preferida (ja sabeu... "no és una amenaça...").
I jo, entre pitus i flautes, després d´una llarga jornada laboral, és clar, me´n vaig oblidar... A més, quan vaig arribar a casa només tenia ganes de mirar "Lost" (Perdidos), que vaig una mica endarrerit a la tercera temporada... I en haver acabat, i en un altre acte de ximpleria kamikaze dels que em caracteritzen últimament, en el meu email de bona nit per l´Oriol, li vaig explicar que havia estat mirant "Lost" i que estava molt cansat, però és clar, no vaig fer cap comentari sobre el seu article...
Quan m´he llevat aquest matí a les 6:30 i he obert el mail -encara amb lleganyes- i he vist el subject d´un mail de l´Oriol que tenia a la meva safata d´entrada m´ha vingut la suor freda (qui visqui en parella sap de "quina" suor freda parlo...).
En obrir l´email, una simple frase:
No m´ho puc creure...
Adrenalina a tope. M´he dutxat. M´he vestit. He anat a la feina pitant. Els meus receptors adrenocortisona treien fum. Només una cosa al cap: mirar-me l´alticle, mirar-me l´article... Però quan he arribat a la feina, a la meva safata d´entrada he vist un altre mail de l´Oriol on em deia:
El mail era d'amenaça, però no em vaig enfadar tant... tens sort que havíem estat parlant molt i:
1.- encara que sembli mentida, em poses de bon humor, perquè t'estimo
2.- he fet una teràpia de concentració pensant en la feina que tens i una forta sessió de repressió de la teva frase sobre uns capítols de ja no recordo quina sèrie...
Eh que és maco el meu xurri?... Com diria la meva Meri lirel: "calzoncillos voladores".
Comments (4)
A mí me surgen dos dudas al leerte:
- ¿son tuyos esos calzoncillos?
- ¿es esto parte de la penitencia que Oriol te ha impuesto? Eso de que te ha perdonado así de fácilmente no se lo cree nadie. Todos sabemos que es muy malo muy malo ;-)
Posted by Ra y Mon | April 18, 2007 8:45 AM
Posted on April 18, 2007 08:45
Yo tengo una pila de cosas que decir, pero entre la ortografía y la dislexia.. no me atrevo.
Posted by meri lirel nou ir ol | April 18, 2007 2:32 PM
Posted on April 18, 2007 14:32
Ramon:
1) Si. Los calzoncillos son mios, los tengo al lado de los que me regaló Núria (mariquitas sobre fondo azul añil) pero no me los pongo porque yo SOLO utilizo slips.
2) uy, uy, uy...
Meri-lirel-nou-ir-ol:
Habla! Habla por esa boquita!
ps: Estamos susceptibles hoy? Pero si ya sabes que eres mi disléxica preferida! (casi que me voy contigo, con Grace, y con tus fieras a Williamsburg, que lo de una habitación llena de ukranianos y ukranianas viendo un documental de Chernovil, qué quieres que te diga, me da palo).
Posted by Josep | April 18, 2007 3:30 PM
Posted on April 18, 2007 15:30
Honey, a esos calzoncillos si que les va a costar remontar el vuelo de tanto tiempo que llevan ahi puestos....
Posted by Meri lirel nou ir ol | May 2, 2007 9:41 PM
Posted on May 2, 2007 21:41