Viure a Nova York té la seva recompensa, no us penséssiu. No tot és estrés i pirats en aquesta ciutat. I és que ser el centre de l´univers conegut fa que molta gent famosa de tot arreu hi vulgui venir. I siguem clars, hi ha fames i fames, perquè tant podem trobar al Gonzalo Miró (l´Oriol el va veure per la cinquena avinguda amb la no-sé-qué-Martinez de Irujo) com a en Pasqual Maragall, passant pel Carrascal, l´Achero Mañas, en Salvador Cardús, en Marc Recha, la Isabel Coixet o a l´Elvira Lindo. I és clar, no us he de dir que és molt més fácil tenir accés a un famós espanyol aquí que allà...
De totes maneres també és veritat que tinc molta sort de compartir pis amb l´Èric. Com recordareu, fa de càmara de televisió i sempre que pot m´enchufa en els “fregaos” que ha d´anar a cobrir. Doncs resulta que dissabte em va enchufar a una classe magistral dels “Top 10 Spanish Chefs”. Va dir que jo era el seu productor i, ala!, allà era jo, a un acte en què els novaiorquesos que hi volien entrar havien de pagar 300 dòlars per barba. Tot plegat es va fer en una espècie de pavelló que hi ha sota el pont de Queensboro. Era plè de gom a gom amb gent de la high society novaiorquesa, sibarites varis i estudiants de cuina de tot arreu. Hi van instal.lar un escenari on els cuiners feien una demostració d´uns 45 minuts de les últimes tècniques que feien servir als seus respectius restaurants. Em va frapar veure aquells cuiners, parlant el seu castellà cadascú del seu poble, super-normals ells, molt “campetxanos” que se sol dir, al mig d´aquella reunió de pijus novaiorquesos... De cuiners, al matí vaig veure a Juan Mari Arzak, a en Martín Berasategui, a Dani García i an Quique Dacosta. Però a qui jo volia veure de debó era al mestre, al gran Ferran Adrià. Però com que era l´estrella, era l´últim a “actuar”.
Al migdia, per fer temps vaig anar al MOMA amb la Carrie, vam anar a vuere “Manhattan” de Woody Allen. Si l´heu vista sabreu que és, sense cap mena de dubtes, una de les seves millors pel.lícules. Doncs ser allà, al cor de l’illa, va fer que disfrutés com un camell de la pel.li. El públic que teniem al voltant eren en gran part velles amb un posat aristocràtic i cinèfils empedreits (del tipus d´ulleres de pasta i posat d´introspecció existencial). De velles, en teníem una just al darrera que reia tots els acudits amb un retràs de 2 segons (la RAM li havia quedat petita ja, suposo...). La paia gairebé s´ennuega del riure (totalment fals, per cert) quan en Woody explica a la pel.lícula que “després de dos matrimonis que han acabat com el rosari de l´aurora està nominat al premi August Strindberg de relacions amb les dones”. Què fina.
A la tarda vaig tornar, al show dels cuiners i vaig presenciar l´actuació del geni de l´Hospitalé!. El van presentar com el millor chef del món, i és que en Ferran Adrià és un paio super interessant que no te res a veure amb la paròdia que en fan d´ell a “Polònia”. Durant els seus 45 minuts va explicar l´esferificació (com fa les boletes de coses com crema de meló o aigua de bullir musclos) i els americans es van quedar amb la boca oberta. El van aplaudir molt més que als altres... Les fotos, aquí.
En acabar m´esperaven les meves cèl.lules, que per això he vingut! O què us pensàveu?
