I might be wrong

L´arribada de'n Marcel i l´Anna va ser traumàtica, sobretot pel Marcel, perquè l´Anna és una dona tranquila. Qui ho havia de dir, perquè, en Marcel, essent com és ell, havia fet tot el possible perquè no hi hagués cap "cabo suelto": donat que el seu avió aterrava quan jo era a Miami amb en Ramón, dues setmanes abans de posar peu a Manhattan, ja m´ havia preguntat sobre els detalls de com arribar al meu apartament des de l´aeroport. Jo vaig escriure el mail més algorítmic que vaig ser capaç, palabrita de ñiño jesús. Avans de marxar a Miami, vaig explicar a l'Èric que en Marcel el trucaria quan arribés per quedar i poder entrar al pis.

Dissabte era el dia D i les 18 era l´hora H. Jo, que en aquell precís moment era a Wallmart a Miami Beach amb el Ramón i en Carlos vaig pensar en trucar a l'Èric per saber si ja s´havia trobat amb en Marcel:

- J: Què?, què diu en Marcel?
- E: Què?
- J: Ah!, no t´ha trucat encara...
- E: .... mmm... Estic treballant super enfeinat... Ah! Ostres, tinc dues trucades, però com que era un número que no coneixia no l ´he agafat.
- J: ¿??? mmm, era en Marcel... Buenu, doncs si truquen una altra vegada, agafa'l, eh?

Quan penjo, rebo la notificació d´una trucada perduda: en Marcel m´havia deixat un missatge al contestador (trucant-me des del telèfon d´una veïna nostra) mentre jo parlava amb l´Èric. Que havien arribat al pis i que ningú no obria la porta. Que havien trucat a l´Èric però que no els hi agafava el telèfon... Que al meu carrer hi havien molts negres mirant-los passejar amb les maletes i que preferien marxar a un hostal... Estaven una miqueta cagats, la veu els delatava.

Segons vaig saber després, van estar voltant una horeta buscant hostal, però estava tot ple, així que es van ficar en un portal que semblava un hotel, però que en realitat era un d'aquests blocs d´apartaments amb toldo al davant i un porter que els va venir a fer fora de seguida que va veure que entraven al mateix temps que una llogatera... Al final, van tornar a trucar a l´Èric i aquesta vegada si que els hi va agafar el telèfon...

Antecedents: en Marcel és un amic de l´institut. Ens vam conèixer el primer dia de COU (en Dani P. era el nostre amic en comú) i des d´aleshores vam seure junts tot el curs. És informàtic i una de les persones més organitzades que he conegut (encara que sembli una perogrullada, s´ha de dir que no tots els informàtics són organitzats...). És també qui em va animar a fer esport quan pesava uns 25 kilos més que ara.... Bé, quan pesava uns 19 kilos més que ara... L´Anna és terrassenca i professora en una llar d´infants de Sabadell. Son parella i residents a Sabadell.

M & A evidentment tenien un planning molt detallat de les coses que havien de fer en una setmana a Nova York. De fet, crec que de la gent que he tingut per aquí, han estat els que més han aprofitat el temps. Ho han vist gairebé tot, estàtua de la llibertat,(els únics que han aconseguit pujar-hi), top of the rock, empire-state, china-town, zona zero, harlem, central-park, metropolitan, natural history museum, broolkyn... fins i tot el museu de l´heroisme! Fotos, aquí. Jo no els vaig poder acompanyar gaire, perquè aquella setmana vaig anar de cul... Però alguna cosa vam poder fer... Vam sortir a sopar un parell de cops. El primer a l´ESPN Zone, un restaurant al mig de Times Square on fan unes hamburgeses molt bones! Els va encantar, com a gairebé tothom (a mi també, eh?).

El segon, va ser diferent... Els vaig preguntar si els agradava el menjar oriental. Es van mirar, i van fer un: "MMM....NO". Clarament no els feia gaire gràcia. Per mi era claríssim que en realitat, el que els havia passat és que no havien tastat el menjar oriental de debó, o sigui el que fan a Nova York. Així que vaig trucar al Ramón, i tots quatre vam anar a sopar al Saigon Grill (te'n recordes Xavi?), un restaurant vientamita-fusió-oriental que hi ha a prop de casa. Com que els veia indecisos sobre què demanar, vaig recomanar-los que agaféssin un Bun-Xao, un plat de fideus amb verdures i gambes qua mi, personalment, m´encanta. Total, que el dia següent, vaig tenir dinar. Ni en Marcel ni l´Anna van menjar ni un 10% del plat. I mira que era bó! Així que si a algú no li agrada el mejar oriental, que ho digui,eh?