I might be wrong

Per Sant Jordi (uff, ja fa més de dos mesos) la gent del "Catalan Institute of Amèrica" (AKA "Friends of Catalonia") vam organitzar el Sant Jordi a Nova York. Com alguns ja sabeu, em vaig involucrar amb la gent d´aquest casal quan em van proposar de fer una obra de teatre (El mètode Grönholm, en català) i vaig acceptar. Vam estar assajant durant més de dos mesos, però després de diversos contratemps (el director va haver de tornar a Barcelona, alguns dels actors van marxar temporalment), el projecte s´ha postposat. En fi, que la cosa ha quedat en què probablement farem una lectura dramatitzada a la tardor.

Total, que van muntar un Sant Jordi al Barnes and Noble del Lincoln Center. La veritat és que va ser tot un èxit de convocatòria i ens ho vam passar molt bé! Hi va haver música, llibres, roses i xocolata de la bona amb melindros. La fa en Josep Pujol, un pastisser que va arribar a aquesta ciutat fa més de 20 anys i que encara continua fent especialitats catalanes a Washington Heights (al nord de manhattan). Es de rebut dir que en Joan Salavedra (dels Salavedra de tota la vida), president del Catalan Institute, enginyer en telecomunicacions, Olotí i home coneixedor del que es cuina entre bastidors a la política catalana, va ser, com sempre, promotor, organitzador l´ànima de la celebració. És un paio admirable, per les ganes que posa, de debó. Jo vaig contribuir amb el cartell publicitari, que segons em va dir la meva neboda, va aparèixer publicat al 20 minutos BCN o algun altre diari d´aquests que regalen en sortir del metro.

Allà, vaig veure un paio, que era el pianista que havia de tocar durant l´acte que haviem organitzat. I resulta que és un vei meu de Sabadell, que viu uns carrers més enllà. En José Menor (que és com es diu) és un pianista molt bó que te una beca que li ha donat Yale per continuar la seva formació. I és de la Planada, com jo! jeje ("La Planada del Pintor" és un dels barris d´immigrants -o xarnegos, que dirien alguns- de Sabadell, pels qui no ho sapigeu). El mundo es un pañuelo, que diuen altres.

A finals d'abril vaig anar a un congrés a Tampa (Florida). Com el d´ara fa una setmana a Toronto, (ja us ho explicaré, però al ritme que vaig...) me'l va pagar Fulbright (quina sort). Segon contacte amb l´Amèrica real, fora de Nova York.

El congrés es celebrava a un resort al mig d´una zona pantanosa. Un resort és un concepte molt americà de vacances: un recinte amb l´hotel, els restaurants, les piscines, l´entreteniment tot allà, perquè no hagis de sortir i puguis pagar dient-li a la cambrera/botiguera/barman a quin apartament estàs allotjat. Vaja, com el que explica la gent que va al Punta Cana o a Playa Bábaro. Tot i ser temporada baixa (la temporada alta a Florida és a l´hivern, a partir d´abril se suposa que fa massa calor, i fins l´octubre que torna a començar la temporada alta), era força ple de famílies gordes amb nens gordos banyant-se a la piscina gorda amb samarreta talla XXL i gorra de manolo-cabeza-bolo. El que més em va agradar va ser la natura: l´hotel era al mig d´una zona verge (pantans amb tot d´ocells, caimans i d´altres animals). Llàstima, no tinc fotos.

Després de tres dies de congrés al resort, vaig agafar l´avió i em vaig plantar a Miami (de Tampa a Miami i ha 45 mins en avió, 6 hores en cotxe). Si, la mateixa Miami de'n Ricardo Tupps i en Sonny Crocket. Allà m´esperava en Ramón: havíem quedat per passar el cap de setmana visitant la ciutat. Vam dormir a casa d´uns amics seus, en Carlos i l´Alícia.

Miami Beach és com Salou o Lloret, però a l´americana: avingudes grans, i gent més gorda i gent guapa barrejada en proporcions molt similars, però tot orientat al turisme de platja! La primera nit vam sortir a sopar i després vam anar a un hotel on la planta baixa era una espècie de disco-bar-musical. Tenia un pati enorme amb piscines gespa, llits, sofàs, música! A l´interior una decoració impressionant: tot de llençols enormes penjats del sostre, miralls entre Lluïs XIV i futuristes, música electrònica no gaire alta, dones molt sofisticades amb talons i ulleres de sol, homes martinis, guapos bronzejats i amb ulleres de sol, dos jueus ortodoxos (que no sé d´on havien sortit i què feien allà) i nosaltres. Moolt "cool", molt com m´havia imaginat de Miami. A la sortida, vaig sentir a un paio dir-li a un altre: "If you want to make money in this city, you have to be Cuban, maaaan". Com us he dit, molt com m´havia imaginat. Fotos, aquí (copyright Ramón Aragüés).

Al dia següent, vam anar a Fort Lauderdale, al costat de Miami-Beach, també anomenada la Venècia de Florida: hi ha tot de canals enormes on els rics americans aparquen els seus iots de nosequuants milions de dòlars i on tenen les mansions més ostentoses-cutres-saltxixeres que us pugueu imaginar. I és que en aquest país es porta molt això de mostrar tots els diners que tens ("show off"), sic.

I es va haver acabat Miami. La tornada va ser un clavari. Tenia un bitllet per a molt tard i volia que me'l canviessin per tornar abans. No voleu amb United, és una kaka. Mentre m´esperava a l´aeroport de Miami, vaig veure que en Bush i un doble seu sortien a la CNN. Us en recordeu? Va sortir a totes les teles. El que no va sortir va ser Stephen Colbert i el discurs que va fer fotent-se a saco ( l´expressió "a saco" es queda molt curta) amb en George Bush. El van vetar a totes les cadenes de la tele. Però internet no: aquí teniu el video. Molt bó (en anglès)

L' entrada del blog d´en Ramón explicant-ho amb més salero i afegint les coses que només li passen a ell, aquí

ps: Marcel, el teu ja s´apropa! És el següent!

L´arribada de'n Marcel i l´Anna va ser traumàtica, sobretot pel Marcel, perquè l´Anna és una dona tranquila. Qui ho havia de dir, perquè, en Marcel, essent com és ell, havia fet tot el possible perquè no hi hagués cap "cabo suelto": donat que el seu avió aterrava quan jo era a Miami amb en Ramón, dues setmanes abans de posar peu a Manhattan, ja m´ havia preguntat sobre els detalls de com arribar al meu apartament des de l´aeroport. Jo vaig escriure el mail més algorítmic que vaig ser capaç, palabrita de ñiño jesús. Avans de marxar a Miami, vaig explicar a l'Èric que en Marcel el trucaria quan arribés per quedar i poder entrar al pis.

Dissabte era el dia D i les 18 era l´hora H. Jo, que en aquell precís moment era a Wallmart a Miami Beach amb el Ramón i en Carlos vaig pensar en trucar a l'Èric per saber si ja s´havia trobat amb en Marcel:

- J: Què?, què diu en Marcel?
- E: Què?
- J: Ah!, no t´ha trucat encara...
- E: .... mmm... Estic treballant super enfeinat... Ah! Ostres, tinc dues trucades, però com que era un número que no coneixia no l ´he agafat.
- J: ¿??? mmm, era en Marcel... Buenu, doncs si truquen una altra vegada, agafa'l, eh?

Quan penjo, rebo la notificació d´una trucada perduda: en Marcel m´havia deixat un missatge al contestador (trucant-me des del telèfon d´una veïna nostra) mentre jo parlava amb l´Èric. Que havien arribat al pis i que ningú no obria la porta. Que havien trucat a l´Èric però que no els hi agafava el telèfon... Que al meu carrer hi havien molts negres mirant-los passejar amb les maletes i que preferien marxar a un hostal... Estaven una miqueta cagats, la veu els delatava.

Segons vaig saber després, van estar voltant una horeta buscant hostal, però estava tot ple, així que es van ficar en un portal que semblava un hotel, però que en realitat era un d'aquests blocs d´apartaments amb toldo al davant i un porter que els va venir a fer fora de seguida que va veure que entraven al mateix temps que una llogatera... Al final, van tornar a trucar a l´Èric i aquesta vegada si que els hi va agafar el telèfon...

Antecedents: en Marcel és un amic de l´institut. Ens vam conèixer el primer dia de COU (en Dani P. era el nostre amic en comú) i des d´aleshores vam seure junts tot el curs. És informàtic i una de les persones més organitzades que he conegut (encara que sembli una perogrullada, s´ha de dir que no tots els informàtics són organitzats...). És també qui em va animar a fer esport quan pesava uns 25 kilos més que ara.... Bé, quan pesava uns 19 kilos més que ara... L´Anna és terrassenca i professora en una llar d´infants de Sabadell. Son parella i residents a Sabadell.

M & A evidentment tenien un planning molt detallat de les coses que havien de fer en una setmana a Nova York. De fet, crec que de la gent que he tingut per aquí, han estat els que més han aprofitat el temps. Ho han vist gairebé tot, estàtua de la llibertat,(els únics que han aconseguit pujar-hi), top of the rock, empire-state, china-town, zona zero, harlem, central-park, metropolitan, natural history museum, broolkyn... fins i tot el museu de l´heroisme! Fotos, aquí. Jo no els vaig poder acompanyar gaire, perquè aquella setmana vaig anar de cul... Però alguna cosa vam poder fer... Vam sortir a sopar un parell de cops. El primer a l´ESPN Zone, un restaurant al mig de Times Square on fan unes hamburgeses molt bones! Els va encantar, com a gairebé tothom (a mi també, eh?).

El segon, va ser diferent... Els vaig preguntar si els agradava el menjar oriental. Es van mirar, i van fer un: "MMM....NO". Clarament no els feia gaire gràcia. Per mi era claríssim que en realitat, el que els havia passat és que no havien tastat el menjar oriental de debó, o sigui el que fan a Nova York. Així que vaig trucar al Ramón, i tots quatre vam anar a sopar al Saigon Grill (te'n recordes Xavi?), un restaurant vientamita-fusió-oriental que hi ha a prop de casa. Com que els veia indecisos sobre què demanar, vaig recomanar-los que agaféssin un Bun-Xao, un plat de fideus amb verdures i gambes qua mi, personalment, m´encanta. Total, que el dia següent, vaig tenir dinar. Ni en Marcel ni l´Anna van menjar ni un 10% del plat. I mira que era bó! Així que si a algú no li agrada el mejar oriental, que ho digui,eh?

El Village Voice val molt la pena. És el millor diari gratuït que he llegit mai (surt cada dimecres a totes les cantonades de la ciutat). És molt de nova york, molt esquerranós. Res a veure amb el conservadurisme-patriòtic-religiós del cintruró bíblic. Para muestra, un botón: