I might be wrong

Estimats nens i nenes: M´estic posant tonelete. No ho puc evitar, m´estic convertint en un americà dels de debó. Ja sabeu que en el tema menjar sóc més aviat feble. Tinc un historial que m´avala. No m´extranya que el que primer em van dir les meves germanes en veure’m a l´abril va ser: “uiiiixxxxxxxx, jejee, estàs més gordo, no??” (maques les meves germanes, eh?). Però la realitat és que no paro de menjar hamburgueses, pastís de formatge, pancakes, i caramel-frapuccinos de l´Starbucks.

De totes maneres, crec que no és culpa meva, al menys no del tot: jo crec que el menjar d’aquí te alguna cosa que fa que en vulguis més, i en més quantitat (cabrons!). És el que te aquest país, que és consumista i imperialista fins i tot en el menjar: està conquerint els meus mitxelins a una velocitat impressionant. Sort que l’Oriol diu que m’estima igual amb 73 (el meu pes ideal) que amb 100. Sort, perquè espereu a veure’m quan això s’acabi. Necessitaré un seient doble en el vol de tornada. Me cojo Delta, que les companyies americanes són mes comprensives amb la gent que tenim sobrepes.

Com us podeu imaginar, des que vaig tornar de València/Barcelona han passat moltes coses. Tot i que ningú no m’ho hagi demanat, us en faré cinc cèntims de tot plegat, perquè ja sé que us he tingut moolt abandonats.... ejem.

Capítol 1: Arribada d´en Ramón
En Ramón va arribar amb l´abril, abans que jo tornés de València. La veritat és que em fa content tenir un amic vivint a 10 minuts de casa. Sí, viu a Harlem amb en Phillip, un ex-seminarista americà, blanc, alèrgic a un milió i mig de coses i marieta. És un paio força raro, però jo intento convèncer al Ramón que en realitat és inofensiu. Sobretot perquè vaig ser jo que vaig anar a veure el pis i a conèixer al tal Phillip abans que en Ramón arribés. La història us l´explica el mateix Ramón al seu blog.

¿Bessons? Un està una mica més fondón, però fixeu-vos les ulleres i la jaqueta. I perquè no heu vist les ulleres de sol...

ps: rectifico el que vaig dir ahir. Després de consultar-ho amb l´interessat m´ha dit que 100 kilos SÍ que afectarien a la nostra relació. Déu meu, què faré?

A Nova York, aquest any, de primavera, d’allò que se’n diu primavera, no n’hem tingut. Sí, és veritat, els arbres han començat a treure el fullam, els dies s’han allargat, els novaiorquesos han tret les seves sandàlies – ells, tant si com sí, amb les seves sandàlies -, fins i tot hi ha hagut dies que feia una miqueeeeta de calor, però fins fa una setmana encara havíem d’anar amb jaqueta. I de cop i volta, sense avisar, sense donar temps a que ens en fem a la idea, tot ha canviat radicalment. En una setmana hem passat de d’anar abrigats a no poder ni portar texans, perquè fa una calor-xafogor de cal quinze. L´estiu s´espera infernal, gràcies.

Ah!, un dia de la setmana passada, la Miriam, una companya de feina que és colombiana fa:

-“ah!, le doy mis condolencias...”
- “¿Porqué? – li pregunto jo
- “Pues porque se ha muerto su Rocío Jurado que es una cantante, un ídolo en su país, no?”
Incredulitat, perplexitat. L´enciam em cau de la boca.
- “?¿??.... juajuajua” – (em va agafar massa a contrapeu, i vaig estar una estoneta rient)

No s´ho va prendre gaire bé. Per a ella hauria de ser normal que jo estigués super-apenat o alguna cosa així. A ella, però li va fer més pena la mort de l´altra Rocío, la Durcal.
La Miriam te cincuanta-sis anys i es molt primeta, i baixeta, poca cosa ella. Parla un anglès macarrònic que fa molt de riure: la conjugació verbal fa temps que va deixar de ser un problema per ella, perquè tant sí com no, ella fa servir el present, els adjectius els acaba com li dona la gana, però això sí, no para de xerrar. Te la trobes pel passadís per preguntar-li “Has vist a en Nikica, Miriam?” i ella: “-No, però ahir, quan anava cap a casa....” i ja la tens! et te allà explicant-te la seva historieta cinc minuts ben bons. A més, és molt dels presentiments i de les visions i de l´esperit sant. Sí, li agraden aquestes coses místiques, ves per on. I s´enfada amb nosaltres perquè sempre li intentem explicar racionalment aquestes coses que ella veu com sobrenaturals i s´enfada dient-nos descreguts! Tot un personatge.

Capítol2: Setmana Santa

El dia 8 d’abril van arribar l´Oriol (la tercera vegada des que sóc aquí), la Maria, en Fermín i l´Ivet i l´Edu. S´hi van estar tota la setmana. La Maria i en Fermín (parella) i l´Ivet i l´Edu (germans) són amics de Girona, de la colla de l´Oriol. Com molta gent que ha vingut, jo els vaig haver d´abandonar per la feina i van anar a fer turisme tot sols. Tot i això vam fer sopars a caseta, i com que el cap de setmana el tenia lliure, dissabte vam anar al zoo del Bronx. Ja sabeu que l´Oriol li encanten les bèsties, va fer la tira de fotos. La resta de fotos, aquí.

Secció “qué me cuentas, corazón de primavera?”: durant la setmana santa es va donar l´inici d´un romance que portarà cua. L´Ivet i l’Èric (el meu company de pis) s´han trobat l´un a l´altre. Què maco.