I might be wrong

Sempre em quedo enrere explicant les coses… així que aniré al gra. Fins ara l’únic que coneixia d’ Estats Units era Nova York. I tothom diu que Nova York no és gens representatiu d’ aquest país, així que la setmana passada vaig tenir l’ ocasió de comprobar-ho per primera vegada. Resulta que els de la beca (Fulbright) em van convidar (a mi i a 139 fulbrighters més) a Tempe, un suburvi de Phoenix, Arizona. L’ excusa era participar en un “seminari” sobre “el compromís ciutadà en la sostenibilitat de les ciutats”, ejem.

Així que ja em teniu a mi, agafant un avió des de Nova York (escala Chicago, i casi ens topem amb la Noura a l’ aeroport) a Phoenix. Quan vaig arribar-hi la temperatura havia canviat en uns 32 graus ( Nova York -5ºC , Phoenix 27ºC) Feia calor, yupi! I això al febrer, així que no us voleu imaginar la temperatura al Juliol (del que t’ has lliurat Rut). La veritat és que el poble era impressionant: realment tot en aquest país és com les pel.lícules. Un centre on tot son bars i botigues, i després kilòmetres i kilòmetres de barris de cases adossades (suburban sprawl, que en diuen) i algun "mall" (centre comercial) amb chorrocientes places de pàrking al voltant (construeixen els pàrkings en funció de l’ expectativa de cotxes el dia de Nadal), carrers super-amples. No m’ estranya que estiguin tan malament del tarro. Nomes d’ imaginar-me de viure en un lloc així, ja m’ agafa la taquicàrdia. However (sic), les conferències van ser prou interessants, perquè tothom es va dedicar a dir que aquell lloc on estaven era l’ exemple de ciutat mes insostenible del món: al mig del desert, malgastant l’ aigua de Colorado per construir una ciutat impossible (amb tot de camps de golf) que esta condemnada a desaparèixer a mesura que el canvi climàtic s’ agreugés. Super-Guay!

I allà estava jo, en mig del desert d’ Arizona, en una reunió amb 140 tius i ties de 70 països. Al principi em pensava que seria una mica una competició per endur-se el titol de “el-listitillo-guay-del-año”. Pero bé, resulta que tots eren very smart (sic x 2), però bona gent, en general… De fet m’ ho vaig passar teta!!! Ens van treure a pasturar una mica: vam anar a un institut de secundària (Westwood High School) per parlar sobre els nostres països d’ orígen. La veritat és que els nens semblaven força centrats (estil Elephant, perquè us en feu una idea), i van fer preguntes foça intel.ligents. Jo els vaig explicar una mica que estava fent aquí a Nova York i que a Espanya no tot es flamenc i torus: van flipar amb els castellers i amb una pel.li del desenvolupament embrionari que els vaig ensenyar . En el meu grup de fulbrighters hi havia una japonesa, un domincà (el del barret), un iemenès, i una alemanya (la rossa tiabuena-pero-estrecha, segons en van dir després).

També ens van portar al Jardí botànic del desert d’ Arizona a veure cactus, tot plegat molt fàl.lic... Ah! I a la nit ens van separar en grups i ens van portar a casa d’ una familia a sopar! Total, que ens van tocar dos vells entranyables que ens van fer un sopar d’ Acció de Gràcies el 13 de febrer a un cambodià, una taiwanesa, un swazilandès, i a un servidor. El swazilandès em va deixar flipat! En Ngati es el vintè fill de trenta germans de pare i de tres mares: si, a Swazilàndia la poligàmia es ben normal i el seu rei (absolut) en te catorze, de dones.

I res, la gent molt maca. Vam tenir quatre dies per xerrar i discutir sobre un munt de coses. M’ hi vaig fer moolt sobretot amb la Judith (alemanya d'ulleres de pasta transparents) i amb, entre d’ altres, la Tomoko (japonesa), el Erlan i la Katinka (Noruec i Holandesa), l’ Agg (Thailandesa), en Ralph (Alemany), l’ Evgeny (rus)... Les fotos, aqui.

La tornada però, va ser tota una altra història. Em vaig quedar atrapat a Chicago amb un fulbrighter Taiwanès, el Yeh. Com que havia nevat tant a Nova York, van tancar l´aeroport de La Guardia (sí, com a les pel.lis). Aixi que ens vam quedar a dormir allà i al dia següent, veient que allò anava per llarg (ens tenien en llista d´espera per omplir els seients dels avions que estaven programats per aquell dia, com a la resta dels 300 passatges que es morien de fàstic), vam decidir que millor anavem a Philadelphia. Aixi que el xino i jo vam volar a Phillie, i des d´allà vam agafar el bus dels xinos (valgui la redundància) cap a Nova York, que per el mòdic preu de 10 dòlars et porta de China-town a China-town de totes dues ciutats. El meu xino (no-cabrón) és molt simpàtic i realment un paio interessant: és força tradicional i no havia sortit mai de Taipei, i Nova York és com un altre planeta per a ell. Vaig riure un güevo quan em va parlar de que la pornografía occidental li feia fàstic, que a ell el que li molava era el porno japonès. Aquí, tothom a la seva puta bola...