I might be wrong

Començo pel principi, que és per on s’ha de començar: aquest laboratori és impressionant. En molts aspectes: tècnics, humans, d’investigació...

Una de les primeres coses que més em va cridar l’atenció és l’abundància. En aquest país no només tenen de tot sinó que en tenen en quantitats industrials. Quan vaig entrar al laboratori de FIV i vaig veure 22 incubadors 5 miroscopis amb micromanipulador, no-se-quantes lupes i tot en un espai super-ampli, la cara que vaig fer devia ser de foto… No només això, sinó que tenen un laboratori de recerca (on fem les cèl•lules mare també amb 2 incubadors, lupes microscopis invertits, de fluorescència, etc, etc), un laboratori pels jueus (amb càmeres perquè els pugui veure el rabí de torn, també amb els seus 3 incubadors, el seu micromanipulador, etc,etc) i un laboratori de medis (no hi he entrat). Perquè aquesta és l’altra: es preparen ells els medis !! (més concretament la jefa). No sé quants laboratoris ho deuen fer això, però deuen poder contar-se amb els dits d’una ma… Vaja tot aquest utillatge deu valer… De fet, ara, mentre escric això (amb boli sobre la meva llibreta mentre espero que descongeli el medi de cultiu) dec estar rodejat ben bé d´un milió i mig de dòlars entre incubadors i altres mandangues.

Al laboratori hi treballa força gent. Entre embriòlegs, tècnics i secretàries. Tots van fent torns de 5 dies seguits descansant-ne dos (els dies de descans varien depenent de la setmana, pot tocar-te dilluns i dimarts com dimecres i dijous), fins i tot la jefa ho fa així (amb una mica més de flexibilitat, que per això és la jefa, és clar).

Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que tothom te molt delimitades les seves tasques: en tot moment tothom sap el que ha de fer i tot està super-estandaritzat en la rutina del laboratori, fet que estalvia molts conflictes, pel que estic veient. A més tothom te un horari que es compleix religiosament. Sense contar que tothom te despatx (amb ordinadors per compartir) i que hi ha una sala amb una nevera plena de coses que compra l’hospital (menjar, begudes…). És a dir, que l’ambient de traball és molt bó i tothom sembla sentir-se a gust amb el que fa i on treballa. Aquesta filosofia de tractar be als empleats és una cosa que hauríem d’aprendre a casa nostra perquè evidentment és bo pel treballador i és bo per l´empresa (encara que amb tant de gorrero que tenim per allà...)

El meu dia a dia: em llevo a les 6:30 per agafar el bus a les 7:25 que em deixa a l´Hospital a les 7:55. I és que aquí no està ben vist arribar més tard de les 8 (ejem). Així que... què hi farem? Per cert, el meu despatx no és tan maco com el de la resta d´integrants del grup: com que tenen un problema d´espai (que sembla un problema comú a molts grups d´investigació) estic a l´habitació-arxiu (jeje) en una taula amb un ordinador que és una mica carraca. Bé, al menys és intim.

Pel que fa a la meva feina, la veritat és que estic molt content i il•lusionat amb el projecte que farem. Evidentment no us el puc explicar: he signat una clausula de confidencialitat i no me la jugo. Però és molt xulu-xulu, jeje.

Al laboratori de recerca treballem tres persones: en Nikica, la Zhi Jing i jo. En Nikica (croata, quaranta-i-uns-quants anys) que és el meu jefe directe, és un investigador que te les coses clares i és molt ordenat (i una mica marcial, suposo que herència del sistema educatiu iugoslau). La cosa està en que ell és el responsable de la recerca que es fa en aquell laboratori, tot i que té molta responsabilitat també al laboratori clínic. Així que necessitava un “deixeble” i aquí és on entro jo. Perquè la Zhi Jing és una espècie de tècnic altament especialitzada. A més, la Zhi Jing és una tia una mica peculiar... No sé si algú ha vist “La linterna roja”, però em penso que, de les dones del governador, deu ser com la de mitjana edat (ni la més gran, ni la més petita). És una intuïció. De totes maneres ja us ho confirmaré. Qui no hagi vist la pel.li, que s´espavili. Ala.