I might be wrong

Com us vaig dir, haig d’explicar-vos moltes coses que m’han passat en aquesta ciutat des que vaig arribar, ara fa una setmana i dos dies. Però com que tot d’una sola vegada és massa, doncs he pensat que millor us ho explico per parts.

Capítol 1: Arribada

Finalment estic instal•lat. Ja tinc tot el que un no-immigant amb visat J-1 pot desitjar: un compte corrent, un telèfon mòbil, un microones, un rentavaixelles i a la nevera un cartró de llet munyida de vaques que van fins al cul d’hormones i antibiòtics.

La veritat és que no m’he hagut d’esforçar gaire en això de l’allotjament. Com la majoria de vosaltres sabeu, quan vaig arribar ja tenia sostre on dormir: visc amb la Meritxell, una noia molt trempada que vaig conèixer a la reunió de Fulbright a Madrid. Ella està a Nova York des del juliol i viu en un piset d’uns 60 m2 a l’Upper West Side. Abans d’arribar em va dir que podria quedar-me uns dies fins que trobés apartament, però parlant-ne vam arribar a la conclusió que si la cosa funcionava, podíem intentar compartir el pis… Així que com que hi ha molt bon rotllo, aquí em quedo!

Us presento a la Meritxell Mir.

Està fent un màster de periodisme televisiu a la Columbia University i és una dona de caràcter, de les que m’agraden a mi. I com que ella ja te molta experiència en això de viure als USA, m’ha ajudat molt amb tot el que he hagut de fer durant la setmana.

El pis en sí és un chollo, el podeu veure a les fotos, clicant aquí. Te dues pegues: la primera és que com que és un primer, i els edificis són taaan alts, hi arriba poca llum; la segona és que té només una habitació i, es clar, és per la Meritxell. Així que jo dormo a un sofà llit que tenim al menjador. La veritat és que s’hi dorm molt bé, però evidentment no és la situació ideal… Ah! El lavabo m’agrada molt perquè em recorda al que tenen en Woody Allen i la Diane Keaton a “Misterioso asesinato en Manhattan”.

El piset està molt ben situat! Està al carrer 71 oest (tocant al riu Hudson) però molt a prop de Broadway. A més el parc em queda a 10 minuts caminant. Columbus Circle a 15 minuts caminant i el Lincoln center també. Hi ha botigues de tot en un radi de 15 minuts caminant. A més, la feina la tinc a 35 minuts a ritme de passejada i a 30 minuts a bon ritme (s’ha de creuar el parc perquè l ‘hospital està al cantó est).

Si, és la bomba.

Aquest cap de setmana ha estat aquí la Virginia (Haurigot). Tenia un congrés a la ciutat (o eren 2?). Realment és una dona sorprenent, una força de la natura: va arribar divendres a les 17h i aquell mateix dia va tenir marxa fins les 23, i el dia següent va fer un horari de 6 del matí a 12 de la nit i així tots els dies que ha estat aquí (marxa demà). Està clar que això del jet lag és una mariconada, així que pobre de vosaltres que quan em vingeu a veure us queixeu ni que sigui una miqueta.

La veritat és que hem fet força coses junts: divendres vam anar a veure una exposició de Egon Schiele que hi ha a la Neue Gallerie. Ens va agradar moltíssim. Sobretot aquesta aquarel.la, titolada Freundschaft. Jo, quan tingui un moment, hi tornaré (hi és fins al febrer).

Dissabte, vam quedar per anar a veure una obra de teatre a Broadway. Si, nens, sí, al mismíssim Broadway (no ho repeteixo per fer-vos enveja, palabrita del ñiño jesús, però és que no jo mateix m´ho creia). Vam veure Doubt, i va ser tota una experiència: l´obra s´entenia molt i molt bé i és BONÍSSIMA. És difícil explicar en unes poques paraules de què va tot plegat (hi ha gent que ja deu estar pensant: “me aburro, me aburro” a lo Burt Simpson), però com diu el títol de la crítica del New York Times, va de “A nun that is certain, even if the truth is not”. Al Tickticket les entrades no són tan cares...

Ahir vaig conèixer també a l´amic de l´Ivet (l´Èric) que és un càmera molt simpàtic que voltarà per aquí a Nova York durant un temps i que treballarà per Telecinco i Euskal Televista. Així que vam anar tots tres (Vicky, Èric, i un servidor) a Brooklyn a fer un brunch com cal (n.b.: no com deu mana) a Bubby´s, que crec que es convertirà en un clàssic. Sinó, ja ho veureu.

Així que res, així estem. La setmana ha tornat a començar i jo con estos pelos (avui m´he tallat el cabell) . Com us vaig prometre, demà capítol 2, la feina....

Començo pel principi, que és per on s’ha de començar: aquest laboratori és impressionant. En molts aspectes: tècnics, humans, d’investigació...

Una de les primeres coses que més em va cridar l’atenció és l’abundància. En aquest país no només tenen de tot sinó que en tenen en quantitats industrials. Quan vaig entrar al laboratori de FIV i vaig veure 22 incubadors 5 miroscopis amb micromanipulador, no-se-quantes lupes i tot en un espai super-ampli, la cara que vaig fer devia ser de foto… No només això, sinó que tenen un laboratori de recerca (on fem les cèl•lules mare també amb 2 incubadors, lupes microscopis invertits, de fluorescència, etc, etc), un laboratori pels jueus (amb càmeres perquè els pugui veure el rabí de torn, també amb els seus 3 incubadors, el seu micromanipulador, etc,etc) i un laboratori de medis (no hi he entrat). Perquè aquesta és l’altra: es preparen ells els medis !! (més concretament la jefa). No sé quants laboratoris ho deuen fer això, però deuen poder contar-se amb els dits d’una ma… Vaja tot aquest utillatge deu valer… De fet, ara, mentre escric això (amb boli sobre la meva llibreta mentre espero que descongeli el medi de cultiu) dec estar rodejat ben bé d´un milió i mig de dòlars entre incubadors i altres mandangues.

Al laboratori hi treballa força gent. Entre embriòlegs, tècnics i secretàries. Tots van fent torns de 5 dies seguits descansant-ne dos (els dies de descans varien depenent de la setmana, pot tocar-te dilluns i dimarts com dimecres i dijous), fins i tot la jefa ho fa així (amb una mica més de flexibilitat, que per això és la jefa, és clar).

Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que tothom te molt delimitades les seves tasques: en tot moment tothom sap el que ha de fer i tot està super-estandaritzat en la rutina del laboratori, fet que estalvia molts conflictes, pel que estic veient. A més tothom te un horari que es compleix religiosament. Sense contar que tothom te despatx (amb ordinadors per compartir) i que hi ha una sala amb una nevera plena de coses que compra l’hospital (menjar, begudes…). És a dir, que l’ambient de traball és molt bó i tothom sembla sentir-se a gust amb el que fa i on treballa. Aquesta filosofia de tractar be als empleats és una cosa que hauríem d’aprendre a casa nostra perquè evidentment és bo pel treballador i és bo per l´empresa (encara que amb tant de gorrero que tenim per allà...)

El meu dia a dia: em llevo a les 6:30 per agafar el bus a les 7:25 que em deixa a l´Hospital a les 7:55. I és que aquí no està ben vist arribar més tard de les 8 (ejem). Així que... què hi farem? Per cert, el meu despatx no és tan maco com el de la resta d´integrants del grup: com que tenen un problema d´espai (que sembla un problema comú a molts grups d´investigació) estic a l´habitació-arxiu (jeje) en una taula amb un ordinador que és una mica carraca. Bé, al menys és intim.

Pel que fa a la meva feina, la veritat és que estic molt content i il•lusionat amb el projecte que farem. Evidentment no us el puc explicar: he signat una clausula de confidencialitat i no me la jugo. Però és molt xulu-xulu, jeje.

Al laboratori de recerca treballem tres persones: en Nikica, la Zhi Jing i jo. En Nikica (croata, quaranta-i-uns-quants anys) que és el meu jefe directe, és un investigador que te les coses clares i és molt ordenat (i una mica marcial, suposo que herència del sistema educatiu iugoslau). La cosa està en que ell és el responsable de la recerca que es fa en aquell laboratori, tot i que té molta responsabilitat també al laboratori clínic. Així que necessitava un “deixeble” i aquí és on entro jo. Perquè la Zhi Jing és una espècie de tècnic altament especialitzada. A més, la Zhi Jing és una tia una mica peculiar... No sé si algú ha vist “La linterna roja”, però em penso que, de les dones del governador, deu ser com la de mitjana edat (ni la més gran, ni la més petita). És una intuïció. De totes maneres ja us ho confirmaré. Qui no hagi vist la pel.li, que s´espavili. Ala.

Verge santíssima! Ara entec perquè en Homer Simpson no pot parar de menjar donuts!!! (mmmm-elquesigui, no nos dejes caer en la tentación, mas libranos del mal, amén).

Between the fifth and the tenth day the lump stem cells differentiates into the overall building plan of the embryo and its organs. It is a bit like a lump of iron turning into the space shuttle. In fact it is the profoundest wonder we can still imagine and accept, and at the same time so usual that we have to force ourselves to wonder about the wondrousness of this wonder.
Miroslav Holub.

Malauradament crec que la Meri i jo haurem d’abandonar el nostre estimat pis del carrer setanta-dos abans de nadal. El nostre llogater és usurer i ens volia cobrar 400 $ més al mes perquè hi visc jo també. Així que quan la Meritxell se´n va assabentar li va cantar la canya (es van barallar fort), ja us vaig dir que és una dona de caràcter.

Us explico la història breument: es veu que el paio (un cordobès que viu a Nova York des de fa 30 anys) te el pis llogat des de fa molt de temps (deu pagar menys de 400 dolars al mes) ens l´està rellogant il.legalment (ens cobra 1200$), que és un preu barat per com està el mercat. Però és clar, 1600 $ (1200$ + 400$ de la pujada) l´apropa massa al preu real de mercat… Així que no tenim contracte (i per tant els drets de tots els llogaters) i a sobre paguem un preu similar al mercat.

Ah! A part d´això, fa sol, i bona temperatura (15-17 graus, de debó, tothom se´n fa creus). A la feina estic traballant un güevo: de 8 a 7 de la tarda molts dies (bé, aquests dos primers dies de la setmana).

Sé que no m´estic prodigant en mails però és que vaig una mica de cul...