I might be wrong

Sí, aquest cap de setmana ha estat Berlin. I definitivament ha estat un viatge amb trés grand classe. Qui ha vingut ho pot corroborar.
Després d´una setmana força estressant, divendres vaig agafar el tren en una especie de fugida cap endavant, sabent que avui dilluns continuaría estant moolt enfeinat. Por que yo lo valgo.

Quan vaig arribar a Berlin la Beti, la Cris, l´Esteve, en Ramón i l´Adrián ja hi eren feia un parell d´horetes. El pis, estupendu. Al costat de la porta de Brandenburg, per un preu una mica més car que el que vaig pagar per l´alberg de Viena. Després de satisfer la gana canina que alguns portàven, vam trobar-nos amb en Ramón i la Júlia (una amiga seva berlinesa). La Júlia ens va dur a una casa okupada on a part de beure una copitxuela, vam veure una galeria d´art autogestionada. És a dir, a Alemanya fins i tot els okupes són super-organitzats i s’havien muntat un garito prou xul.lu (ho podeu veure a les fotos).

Dissabte al matí, després de fer un esmorzar com déu mana vam sortir a passejar pel centre. Vam anar de la porta de Brandenburg fins a Postdamer platz, on ens vam fer una foto amb una part del mur, i d´aquí a tota la zona de museus.

Berlín és el paradís dels arquitectes: hi ha la tira d´edificis nous. Alguns impressionants, altres definitivament lletjos, però segons la veu d´un expert, tots super-cars.

Mentre caminàvem vam decidir que volíem visitar el museu jueu, així que ens vam dirigir cap allà amb el mapa a la mà. Al camí vam veure uns gronxadors d´aquells de contrapès, enormes. I evidentment no vam poder resistir-nos-hi, com podeu veure a les fotos.

Després de dinar, vam arribar al museu jueu, que està instal.lat en un edifici, si més no, pintoresc. A la foto no es pot apreciar, però tant l´estructura exterior com l´interior són realment espectaculars. El que hi ha al seu interior ens va agobiar una mica, la veritat. A part de l´evident recordatori de l´Holocaust, hi ha un repàs a l´història del poble jueu a Alemanya. Alguns vam pensar que a estones, el victimisme era massa evident. Al final de l´exposició hi havia un racó dedicat a preguntar als visitants si crèien que la pel.lícula ¨La Passió” els semblava antisemita…

Després, vam caminar de tornada a casa, i vam entrar al sector est de la ciutat, on la ciutat manté en gran part la seva estètica comunista-cubista-cosmonàutica si no tenim en compte els MacDonals, els bancs i la publicitat a tot arreu.

Després de sopar al pis, vam tornar a sortir per trobar-nos amb la Júlia. Vam anar a un bar on vam seure i xerrar durant una bona estona, cervesa en mà. Després, veient que tot un día de caminar havia afectat palpablement les nostres forces, vam decidir que si no marxàvem, ens adormiriem. Vam acabar en un garitu una mica kutre, on la música era de poca qualitat… Així que faltant 10 minuts per les quatre vam marxar. En sortir al carrer, oh, sorpresa, ja era gairebé de dia. Algú de nosaltres va tenir un atac de mal humor maleint els constructors alemanys per no construir finestres amb persianes.

I és clar, diumenge, fins a la una no vam aixecar-nos… I vam fer un brunch (aquí en diuen així de esmorzar a la una del migdia). Després de prendre’ns-ho amb la calma, vam anar a l´estadi olímpic on no vam poder veure res perquè era tancat. I a mi se'm va acabar el temps, perquè el meu tren sortia de l´estació a un quart de set… Així que no us puc explicar que van fer els altres la tarda que els quedava. Ho poden explicar ells…

Totes les fotos i la pedrería, aquí